Psicologia dona

Psicologia familiar

Psicologia forense

Sexologia clínica

Teràpia de parella

Blog

I PETER PAN VA PERDRE LA WENDY

Peter Pan no volia créixer, preferia ser un nen eternament al “País de Mai Més”. El Dr. Dan Kiley va publicar un llibre l’any 1983 identificant per primera vegada el que ell va anomenar “Síndrome de Peter Pan”. Val a dir que no és una malaltia en si mateixa, sinó un conjunt de característiques que reuneixen aquells individus incapaços d’assumir responsabilitats pròpies d’un ésser adult a nivell emocional, com seria conviure en parella o voler ser pare. Experimenten el que se’n diu “por al compromís”.
En línies generals, quan parlem de compromís ens referim a la obligació, aliança o promesa que contraiem amb una o vàries persones. En l’àmbit de la parella, comprometre’s va més enllà de triar els anells i signar uns documents; implica la voluntat d’estimar algú i d’involucrar-s’hi emocionalment per mantenir i cuidar aquella relació. Si voleu aprofundir sobre el tema del compromís, podeu recuperar aquest article anterior on ja tractàvem aquesta qüestió. http://www.eixdiari.cat/opinio/doc/45339/testimo-a-la-meva-manera.html
La por al compromís apareix quan una persona no s’implica sentimentalment amb l’altre i no sent el desig de construir un projecte en comú (que comença amb la convivència). El que fan aquestes persones és retirar-se, fugir, evitar adquirir noves responsabilitats en la relació de parella, ja sigui assistir a actes socials junts, conèixer la família de l’altre, presentar les seves amistats, etc. Confonen el compromís o l’estabilitat amb la rutina i la monotonia i tenen por de perdre la intimitat i la seva zona de confort (aquell espai propi que et dóna seguretat). L’amor, doncs, el viuen com una amenaça, perquè és un sentiment que no poden controlar, els fa sentir vulnerables i els exposa al dolor si la relació fracassa. Aquells que experimenten por al compromís no s’involucren del tot per por al rebuig o al patiment que suposa ser abandonat. Aquesta por està directament relacionada amb experiències viscudes en el passat i, fins i tot, durant la infantesa. És quan som petits que, de la mà dels nostres pares, aprenem a estimar i si no hem tingut una vida afectiva saludable a la primera etapa del nostre recorregut vital, tenim moltes probabilitats de fracassar en el terreny de les emocions en l’edat adulta.
Les persones que s’identifiquen amb la “Síndrome de Peter Pan” responen al següent patró de personalitat:

  • rigidesa en la relació amb els altres
  • excés de control sobre els seus propis sentiments i emocions (de fet, l’amor és vist com una amenaça, perquè enamorar-se implica perdre el control)
  • pobre intel·ligència emocional, fet que suposa una gran dificultat per expressar i gestionar les seves emocions, ocasionant-li grans problemes de comunicació amb els altres
  • manca d’iniciativa i de valor, ja que els costa prendre decisions personals per la por a que afecti a la seva zona de confort
  • inseguretat, malgrat que l’aparença vers els altres pugui ser tot el contrari. Acostumen a tenir molta cura de la seva imatge, els importa molt causar una bona impressió
  • són grans conquistadors, atractius, que cuiden molt la seva aparença física
  • quan comencen una relació, generen pensaments de l’estil: “segur que no és la persona que busco”, “no és la parella de la meva vida”, “encara no vull una parella estable”, etc… Tot plegat, excuses que, evidentment, s’acaben materialitzant
  • A nivell terapèutic, podem ajudar a aquestes persones si, en primer lloc, reconeixen l’existència del problema. Posteriorment, hem d’identificar les seves pors i enfortir l’autoestima. Per tant, és cabdal treballar la intel·ligència emocional, reconèixer quines emocions els desperta les diferents situacions que viuen i fomentar l’empatia.

    Resulta molt important ser més assertiu a l’hora de relacionar-se amb els altres, tenir en compte els sentiments i saber-los expressar i valorar també l’opinió i el criteri de l’altre. La bona notícia és que qualsevol por es pot superar si la persona reuneix suficient voluntat per afrontar-la. Pot ser que no sigui un camí fàcil, però, sens dubte, es pot aconseguir.

    Rocío Rico

    No hi ha comentaris encara.

    Deixa un comentari